Joves que no fumen

-Sobre la JMJ-

Jordi Llisterri a Catalunya Religió, 13-8-2011

Em cansa el tema dels costos econòmics de la JMJ i ho deixo per un altre dia. Però només acotaré que la missa del Fòrum d’aquest dissabte al matí ha estat un exemple de com de les pedres fer-ne pans. Aprofitar la coberta de la placa fotovoltaica per fer una altar i només haver de posar una tarima amb una taula, quatre flors (literalment quatre), i un crucifix i una reproducció de la imatge de Mare de Déu de Montserrat que deuen haver portat d’alguna parròquia. Com els joves seuen a terra, només s'han hagut de portar unes mil cincentes cadires per a bisbes, capellans, autoritats i periodistes.

He seguit bona part de la missa amb una persona no gaire partidària d’aquests actes de masses. Per criticar, abans s’ha de veure, i no li ha semblat malament. També hi he trobat capellans coneguts satisfets de la celebració. El Secretariat Interdiocesà de Joventut i la Delegació de Barcelona encapçalada per Toni Roman han preparat una multilingüística celebració digna i festiva. I la intervenció de Martínez Sistach al davant del bisbes catalans ha estat un discurs que no s’assembla gaire als tòpics sobre el missatge que l’Església dóna als joves. S’assemblava al que realment es proposa (i em van proposar a mi quan tenia l’edat d’anar a les trobades de joves) en les parròquies i en els moviments cristians. Lluny dels tòpics més papistes que el papa, la majoria de joves no s'han agenollat durant la consagració, però tots estàven ben presents en el que es feia.

També m’ha cridat l’atenció el gran nombre de banderes dels països de procedència, com és habitual en aquestes trobades festives internacionals. Sembla, doncs, que ser catòlic, papista i lluir la teva bandera, no és incompatible.    

Però la meva màxima curiositat era veure quin tipus de joves anaven a la missa, fins i tot si els més de 35.000 joves acollits anirien a la missa o només havien vingut a fer el turista. Algun n’hi haurà, però -així a ull- els 40.000 joves jo crec que hi eren.

El primer contacte al metro ha confirmat la impressió dels grups que vaig veure divendres a Montserrat. Joves normals, un qualificatiu que no diu res, però que diu que no estem parlant d’una colla de frikis o il·luminats que moltes vegades es pinta. Almenys, aquesta no era la pinta.

També s’ha dit moltes vegades que els joves d’aquest tipus de trobades són pacífics i ordenats. Que no destrossen res. No sé què farien a Lloret, però l’ambient festiu del metro, la desfilada per accedir al recinte, el silenci durant la consagració, les poques deixalles que han quedat en l’esplanada quan anàvem marxant... era el d’una multitud juvenil, però no el d’una “marabunta” juvenil.

M’ha semblat que una de les claus és que la dinàmica de grups és la base de l’assistència a aquestes trobades. Grups sempre acompanyats d’algun adult de referència. Molts adults amb una edat que es mereixen una medalla per aquest seguir aquest ritme. Potser, doncs, la clau és que no parlem d’una trobada de joves, sinó d’una trobada de grups de joves. Per tant, que no es contraposa amb el treball personalitzat i l’acompanyament individual que acaba sent tota experiència pastoral. El que en quedarà després no és tant la trobada en si, sinó com s’insereix en una proposta més ample i constant. És el que no es veu per la televisió.  

I, per cert, o la seva religió els hi prohibeix fer-ho abans de que es pongui el sol, o no n’hi cap que fumi. No n’he vist ni un.