De Juan Rubio, publicat el 26/11/2010 a Vida NuevaLa música es buena. Lo dice el salmista. La música es armonía. Cuando se devalúa en cansinos, pegadizos y monocordes estribillos, se vuelve estridente e, incluso, llega a hartar. Una voce puede ser estridente. La polifonía, por el contrario, es excelsa y exuberante. Uno queda asombrado viendo Los Miserables, que estos días se presenta en el Lope de Vega de Madrid. Como es exuberante el Mago de Oz, My Fair Lady, Evita o El Fantasma de la Ópera. Excelsa es la Marcha Radetzky en Viena. El Papa, para quien la música es parte importante de su biografía, dijo el pasado lunes, dirigiéndose a los nuevos cardenales en el día de santa Cecilia: “Que la patrona de la música y del canto hermoso acompañe y sostenga el esfuerzo por escuchar con atención en la Iglesia las diferentes voces, para que la unidad de los corazones sea más profunda”.
Habló de esfuerzo. Hay mucho estribillo cansino y pegadizo en la Iglesia, tarareado por endogámicos grupos que lo repiten con el mismo tono y la misma melodía, conjugando cuatro palabras que sacan de quicio por su sordidez. Todo esfuerzo es éxodo y salida de lo propio. Hay que esforzarse para escuchar otras voces que ayuden a la armonía y rompan con el rancio estribillo. ¡Cuántos estribillos hay en nuestra Iglesia en el ámbito de la educación, de la cultura, de la teología y de los congresos! Ya hay quienes desconectan porque sólo se oyen a sí mismos y sólo escuchan lo propio.
Alientan las palabras de Benedicto XVI que, en esos mismos días, admitía la voz de quienes, desde la ciencia, le habían presentado un estudio sobre el uso del preservativo en casos delicados. Admitió la armonía de las voces que proceden del corazón de las tinieblas africano, de las barriadas empobrecidas de Brasil o Nueva York. La voz de la Iglesia en esos lugares también es acogida en la sinfonía eclesial cuya partitura el Papa intenta interpretar. No son voces blancas, sino voces enronquecidas por el dolor y el sufrimiento. El Papa ha escuchado el lamento. Ha sabido escuchar las voces y distinguirlas de los ecos. Ha sabido afinar el oído y darle una dimensión plural a la Iglesia.
Y en la Iglesia española es más necesario que nunca. En los centros de estudios y de formación, una voce acarrea graves despropósitos. En los medios de información, una voce suele ser sinónimo de adoctrinamiento apasionado, y cuando la pasión ciega, la razón se oscurece. En la tarea pastoral y de gobierno, una voce de consejeros áulicos es sinónimo de estulticia. Se crea un círculo vicioso que se retroalimenta presentando una cara de Iglesia muy distante de la real.
La armonía de la variedad de voces es fundamental. Sólo esa armonía podrá devolver la sinfonía eclesial necesaria. Cuando el miedo enmudece conciencias, hemos entrado en una espiral peligrosa. Y el miedo se extiende cuando se niega la voz plural. Aunque siempre hay un momento para entender a quienes dejaron de hacer oír su voz. Arthur Miller, en la sesión del Congreso a la que fue invitado para declarar ante el Comité de Actividades Antiamericanas, dijo: “No me siento tan inocente como para maldecir a otros que no han sabido ser fuertes”. Es el precio de lealtades en conciertos en los que la gente se sale porque ya no aguanta más. El miedo ata.
Comentari: És responsabilitat de tots els creients evangelitzar el nostre entorn, i s'ha de fer sempre amb les obres i les actituds, la manera més excel·lent.
També es pot fer usant la paraula, oral o escrita, i és aquí on trobem el conflicte. Perquè molts volen evangelitzar sense haver assumit encara les actituds pròpies del cristià, que són les de Crist mateix.
Quantes vegades -i si no em creieu, fixeu-vos-hi- la manera d'anunciar la Bona Notícia desmenteix que sigui veritablement "bona", sigui per les paraules emprades, pel to escollit, per la manca d'escolta i empatia amb els qui l'han de rebre, per la desautorització a priori i sense coneixença d'altres veus... Els renys que Jesús fa als seus deixebles en algunes ocasions, no es podrien aplicar també a molts "evangelitzadors"?
Per un altre costat, trobem que per bona fe, per incapacitat, perquè és més còmode, per no tenir problemes o per autèntica i no reconeguda manca de fe, molts decideixen repetir un cop i un altre a qui els vulgui escoltar (o no tingui altre remei) les mateixes afirmacions, comodins i frases senceres, que acaben avorrint.
Res a dir si el material fos extret directament de les Escriptures. O dels Sants Pares o tantes altres veus autoritzades que al llarg dels segles han ajudat a construir l'Església. En aquest cas, les paraules han estat degudament contrastades amb l'experiència, formen part del nostre llegat i poden ser una ajuda per aclarir i il·luminar aspectes de la nostra fe i la nostra vida.
Però no sempre és així. No ho és la majoria de vegades. Per a molts -moltíssims, llastimosament-, oferir una paraula, evangelitzar, significa repetir l'últim que ha dit alguna persona de la jerarquia, de bisbe cap amunt, i fer-ho tantes vegades que es converteix en consigna necessària i en veritat absoluta, per molt que es doni de trompades amb la realitat (i alguna vegada amb el mateix esperit de l'Església i de l'Evangeli). Allò que és comentable, discutible i fins rebatible, acaba convertint-se en veritat irrevocable i incontestable per la simple tàctica de la repetició, una estratègia clàssica de publicitat. I això, que és molt perillós, ho trobem ara mateix dintre de la nostra Església -passegeu-vos per la xarxa, si us plau, i ho veureu-, perquè contestar aquestes paraules, per molt raonadament i fonamentadament que es faci, significa entrar en una espiral de disputes agres sobre la pertinença a l'Església d'aquell que discrepa, un tema massa seriós perquè pugui ser discutit tan a la lleugera i des d'una posició tan desqualificadora (i per això mateix, gens cristiana).
Què caldria? Potser caldria usar menys paraules, menys escrits i menys dir el que diuen altres.
Caldria que les paraules que oferim als altres, cadascú des del seu lloc dintre de l'Església, siguin passades abans per la pregària i purificades pel contacte amb el Senyor, i que haguessin estat abans "experiència personal". Que allò que diguem sigui allò que Ell diria; i la manera, fos la seva. Que n'és de diferent parlar des del cor ple de bondat del Senyor o des del nostre cervell o estómac!
Important: Cal que no parlem del que no coneixem, i menys que ho jutgem!
Que tota paraula, fins i tot la que sigui més dura, i dubto que cap ho hagués de ser, sigui amarada de misericòrdia, que surti des del fons del cor embolicada en amor. Això, us asseguro que es nota, si és així o no.
Cal que parlem també des de la nostra personalitat. Si fem tot el que dic abans, és evident que el missatge serà trasmès en tons diferents, amb una altra vivacitat (perquè s'haurà integrat a la nostra vida), que trobarà diferents canals per comunicar-se, que la creativitat personal trobarà els mots adequats que van bé per arribar a aquesta persona i a aquella altra.
I per tot això, cal que també estem disposats a escoltar-nos els uns als altres. Als de fora de l'Església, per suposat. Perquè... què els direm, si no els coneixem? Però moltíssim també dintre de l'Església. Cal que ningú, per molt amunt que estigui, rebutgi escoltar atentament i des del cor a l'altre, sigui qui sigui. Si us haig de dir la veritat, una de les persones que m'ha arribat més al cor ha estat una dona analfabeta d'un poblat que no surt als mapes, al mig de la selva.
Potser cal això, més que cap altra cosa: Escoltar molt i molt, abans de parlar, abans de voler convéncer, abans de voler imposar una manera de pensar, de raonar, d'interpretar l'Evangeli.
I sobretot escoltar el que ens diu el Senyor íntimament a cadascú. Escoltar-lo abans que a ningú, més que a ningú. Perquè Ell és l'única Paraula. L'única, i l'única vàlida. Que tota la nostra persona sigui, doncs, penetrada i amarada per Ella, perquè tot allò que pensem, fem i diguem sigui Seu, i no nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada